La història de les "bumbones de butanu"

Hi havia una vegada un vell decrèpit, malèvol i descarat que feia la vida impossible a tots aquells qui l’envoltaven.
El fòssil vivia en un pis igualet que el meu, amb les mateixes habitacions, els mateixos metres i la mateixa distribució, i mireu... coses de l’atzar, residia en el mateix edifici que jo, just al pis de sota.
La seva estança, bruta, pudent i infecte, acumulava grans quantitats de merda pels racons, humitats a les parets, i tovalloles brutes i rasclumides al bany. Sense cap mirament espolsava les deixalles de l’hule sobre el cap dels veins, així com paperets pel cel obert del lavabo.
Aquest personatge es dedica a fer sorolls estranys a altes hores de la matinada, persianes amunt, mobles avall, portes, cops, radios a 1000 decibels, teles a punt de treure fum, provocant això un malestar entre els altres inquilins de la finca.
El més curiós arriba cap allà quarts de dues (hora nocturna), quan ja començes a estar en una fase avançada del son, l’avi xaruc es dedica a fer moure les bombones de butà. Pis amunt i pis avall, i vinga anar fent !!! Pum, pum, pum, pum, pum.... Es veu que els jubilats no tenen prous hores durant el dia, que han de fer-ne d’extres quan és fosc.
Escric aquest relat, per què avui he passat mala nit. Per què espero que s’acabi el fred i s’oblidi de les “bumbones de butano”, i per què vull que d’una vegada per totes, s’en vagi a viure a la seva mansió. (La de la família Monster, suposo)