El gintònic i jo

Al principi et sembla un beuratge repugnant però si insisteixes una mica i te'n prens primer de més suaus fins que el cos s'hi acostuma aviat t'adones que serà per sempre la teva beguda. El gintònic té la frescor de l'estiu i la textura dels bars en hivern de l'Europa que estimem. Amb la llimona sembla que et rebutgi però la tònica fa que et sentis bé. La ginebra et rep amb el seu cop de puny d'alcohol però al fons té per a tu setze herbes destil·lades com setze nits passades amb la noia que va ser la noia. Primer és el benestar, quan ja has sopat i el gas afavoreix la digestió. Després amb el segon i amb el tercer és l'eufòria i et sents capaç de qualsevol seducció. El cos demana guerra i penses en noies a qui podries trucar encara que siguin les 3. Quan passes del que fa 4 t'arriba aquella espontaneïtat absurda que fa que comencis a repetir coses que ja has dit i a acompanyar de verbs excessius l'expressió dels teus sentiments. És tanta l'emoció que ja ni pots caminar recte: si seràs animal. Però aquesta eufòria té el seu revers el dia següent. El mal de cap impossible de quan t'aixeques, la panxa feta un abisme, les ganes de vomitar quan saps que dins no hi tens ja res per treure. Si a la nit el gintònic provoca eufòria al matí provoca mala consciència i penediment: amb la migranya terrible escrius llista de coses que penses no tornar a fer, i et recrimines la bogeria amb què a la nit bevies i bevies. Però és sempre la mateixa història: quan passats uns dies et tornes a sentir bé retorna la vella eufòria, la sensació que el món és teu i que encara ha de néixer qui pugui aturar-te, i no tens mesura ni límit ni altre objectiu que allargar tant com puguis aquella meravellosa estona. Entre l'eufòria i la ressaca: no és ni millor ni pitjor que morir de qualsevol altra cosa.

Salvador Sostres