26 d’abril 2006

El petit príncep



- Les estrelles són boniques, gràcies a una flor que no es veu...

Jo vaig respondre "sí, es clar", i vaig mirar, sense parlar, els plecs de la sorra sota la lluna.

- El desert és bonic -va continuar.

I era cert. Sempre m'havia agradat el desert. T'asseus en una duna de sorra. No es veu res. I tanmateix alguna cosa resplendeix en silenci...

- El que fa bonic el desert - va dir el petit príncep-, és que en algun lloc amaga un pou...

Em va sorprendre tot d'una aquella resplendor misteriosa de la sorra. Quan era petit, vivia en una casa antiga, i la llengenda deia que hi havia un tresor enterrat. Naturalment no el va descobrir mai ningú, ni potser ningú no l'havia buscat. Però la casa on vivia amagava un secret al fons del cor...

-Si -vaig dir al petit príncep-, tant si es tracta d'una casa, com de les estrelles o del desert, el que fa que tinguin bellesa és invisible!

9 comentaris:

Carmeta ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Carmeta ha dit...

Ara deixa'm emocionarte una miqueta,

Ara deixa'm emocionarte una mica:

Vaig arribar al peu de la paret just a temps per rebre en braços el meu petit minyó. Pàl·lid com la neu. (…) Li havia desfet la bufanda d'or que sempre duia. Li havia mullat els polsos i l'havia fet beure. Però no m'atrevia a preguntar-li res. Em mirà i em posa el braç al voltant del coll. Sentia bategar el seu cor com el d'un ocell que es mor, ferit d'un tret de carrabina. Prou ho coneixia jo que succeïa alguna cosa extraordinària. L'estrenyia amb els braços com una criatura i, malgrat tot, em feia la sensació que s'esmunyia i que queia en un abisme, sense que pogués fer-hi res per deturar-lo (…) Tenia la mirada seriosa, perduda allà al lluny… però somrigué amb tristesa.

Va passar molta estona. Sentia que s'anava refent de mica en mica:

- Petit minyó, tu has passat por…

N'havia passada, de por, ja ho crec! Però em digué, rient suaument:

- I més en tindré aquest vespre…

Altra vegada el sentit de quelcom irreparable em glaçava el cor. Vaig comprendre que no podia suportar la idea de no sentir mai més aquella rialla. Era per a mi com una font en mig del desert.

- Petit minyó, jo vull continuar sentint la teva rialla…

Però ell va dir:

- Allò que és important no és la veu. Passa com amb la flor. Si estimes una flor que has deixat en un estel, és dolç de mirar el cel a la nit. Tots els estels són florits. Passa el mateix que amb l'aigua. La que em vas fer beure era com una música, recorda-te'n, era bona. A la nit miraràs els estels. El meu és massa petit perquè te'l pugui assenyalar, però així serà per a tu un d'entre ells i t'agradarà contemplar-los tots.

Els estels no són pas iguals per a tothom. Tu tindràs una mena d'estel com ningú no té, perquè quan miraràs el cel, a la nit, com que jo viuré en algun d'ells, com que hi riuré, per a tu serà com si riguessin tots els estels. I quan estaràs consolat (sempre acabem consolant-nos) estaràs content d'haver-me conegut. Seràs sempre el meu amic.

El petit príncep estava neguitós, però jo vaig dir-li:

- No penso pas deixar-te.

Txell ha dit...

Gràcies Carmetaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! MuaMuaMuaMua
El text havia quedat duplicat, n'he esborrat un!

Anònim ha dit...

DIBUIXA'M UN XAI

Mar ha dit...

m'encanta aquest llibre, és genial!

Titus ha dit...

DE vegades és necessari buscar la mica de nen que tenim dins. I no veure sempre el barret.

Dncent ha dit...

M'he quedat sense paraules davant de tant tendresa, jo només puc dir que, tant de bò tothom entengués el que diu el petit príncep.

Ens estalviariem molts maldecaps.

Anònim ha dit...

Nice idea with this site its better than most of the rubbish I come across.
»

Anònim ha dit...

I really enjoyed looking at your site, I found it very helpful indeed, keep up the good work.
»