30 d’agost 2006

A totes les dones que pateixen


Em segueixes carrer avall, nerviós i inquiet, recordant aquelles llàgrimes
amargues de la darrera vegada que ens vàrem abraçar.
Et defujo i corro, no et puc mirar, no et vull mirar.
Avanço pels carrerons estrets i
ombrívols i sento aquell calfred que em recorre quan et sento aprop, m’acaricies amb una mirada ferida i crides el meu nom una i altre vegada.
No m’aturaré.
Mentides amagades darrera paraules dolces i esperançadores,
llargues besades sota una boira d’enganys, la solitut dels meus plors pregan-te que no marxessis. Com sempre has fet tard.
M’Atermoreixen els teus crits i els teus ulls plens d’ira, la teva presència glacial i amenaçadora em fan tremolar, vull oblidar-te i fugir.
No miraré enrera, no em faràs tornar a sentir culpable.
Només vull deixar d'estimar-te

5 comentaris:

Titus ha dit...

Has tornat.
T'imagines la vida sense ell?

Sant Nicolau Pistoler ha dit...

Has tornat duríssima nena!
Com han anat les vacances? T'he trobat a faltar. Muaaaaaaaaa

Joan ha dit...

ÉS UN TEXT PRECIÓS, PERÒ NO HAURIA DE SER. NINGÚ HAURIA D'ESCRIURE SOBRE AIXÒ PER QUÈ LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE NO HAURIA D'EXISTIR. LAMENTABLEMENT ÉS AIXÍ!

Ignasi ha dit...

Bentornada! bé, segur que hauries volgut més dies de vacances ;).
Molt de sentiment hi han en aquestes paraules, però enten de sexes el patiment? enten de sexes la violencia. Com diu el Joan, la violència de gèneres no hauria d'existir, però el fet és que cap tipus de violència hauria d'existir.

Puji ha dit...

Collons! Tornem jevis, eh?
Welcome back!
Abraçades i petons...