Ara fa uns dies vaig anar a fer el cafè matiner al bar d’en.... posem-li Zaffar, ja que mai li he preguntat pel seu nom.
En Zaffar és un paquistanès completament arrelat a la vida mataronina. Propietari de dos frankfurts, d’aquells amb fumera i olor a fregits, es queixa de guanyar poc, bo i treballar com un negre. L’Escolto i li dic que la vida és dura...
Fins fa poc temps tenia un taller de confecció de 170 metres quadrats, del que ell encara n’és el propietari, i maleeix als xinos i els seus negocis bruts, per fotre-li la feina. Em sorprenc, però no obro la boca. Deixo que segueixi parlant, a veure què n’aprenc!
Després de molts anys ha aconseguit portar a tota la seva família al nostre país, d’això me n’alegro i el felicito molt efusivament. Em comenta que ha comprat un pis pels seus pares i un altre pel seu germà i els seus nebots. Començo a sumar mentalment i els números no em quadren.
M’indica on viu ell, amb la dona i les quatre criatures. “La vida aquí está muy cara. Hace 5 años me compré el piso donde vivimos. Por suerte solo me quedan 4 años de hipoteca y estoy pagando 104 euros al mes”. O el cafè o el paquistanès, m’està fent venir un rebombori estomacal i el cap em volta estrepitosament.
Segueix rondinant dels impostos que paga i de les poques ajudes que reben els immigrants. Té col.locat al seu fill fent frankfurts i cafès amb marro, evidenment, sense assegurar i sense pagar ni un ral de seguretat social.
Per trencar definitivament amb aquest vertígen, li pregunto com porta el tema del català (tinc tendència a preguntar-ho als nouvinguts).... em deixa totalment desconcertada i m’agradaria vomitar sobre la barra “No me hace falta en este barrio”. S’em desencaixa la cara i frisaria per fotre’m un cigarro, però no ho faig.
La conversa torna als seus inicis i em fa saber el què s’embutxaca cada mes: 1600 euros. I li sembla poc. Em diu que la dona no treballa i les 3 nenes van a l’escola concertada.
En Zaffar ha aconseguit acabar amb la meva paciència i noto que tinc unes ganes tremendes d’anar de ventre.
El que no ha aconseguit un supositori, ho ha fet possible una terrible conversa. Cago i vaig per pagar. “No, no, ya te invito”. Estic temptada a dir-li: “Faltaria més...” Marxo i penso: De gran vull ser paquistanesa!
21 comentaris:
Jo també Txell! Macagunlaputa! On dius que m'he d'anar a inscriure???? [Ara, crec que les dones pakistaneses ho tenen una mica cru... però vaja, jo em foto mitjons a l'entrecuix i em cultivo el bigoti, i aquí no ha estat res!!!]
No em crec que guanyant 1600 euros pugui mantenir a tota la familia, pagar els viatges dels que porta de fora, i comprar pisos i tenir la hipoteca a punt de finalitzar... aquest paio deu cobrar més calers... Si no, no ho entenc
Txell, pregunta.li si té un blog?
Qui no plora no mama.
Jo vull ser català però viure així
Jo també haig de tenir la calculadora malament perquè no hem quadren els números. Ho no compra tants pisos o guanya més calers. A més... 104 euros d'hipoteca !!! Al meu barri això no arriba ni per a la setena part d'un lloger.
El que dius del català ja és, desgraciadament, ben normal. Fins que no hi hagi res que els obligui a necessitar el català, molts dels que venen de fora no l'aprendran (per sort hi ha excepcions, però diria que són les menys)
Lo mes curios es que s´emprenyi per els xinos.... i sobre lo del catala no li diguis al Carod ni al Joel Joan que la podem liar ven grosa...
Lo mes curios es que s´emprenyi per els xinos.... i sobre lo del catala no li diguis al Carod ni al Joel Joan que la podem liar ven grosa...
jo vull ser la txell XDDD
I a més deu tenir el colesterol baix
Eh, he estat fent numeros mentalment i això no quadra. El laboratori de droga on el té? a la planta baixa? al pis del pares? al pis del germans? Collons, i a sobre es queixa, el tiu!!!
És el de sempre, viuen de puta mare i es queixen. Ves tu a intentar fer això a Pakistan a veure quant de temps duren. Aix, vaig de ventre, fins després!
Una abraçada!
Colló! Però si aquest tiu viu com un marajà fent cafès amb marro i francfurts oliosos! I un güevo! Estic segur que aquest local de 170 m2 s'hi fa alguna coseta galdosa, sinó no s'entén.
Una proposta: a partir d'ara parla-li en català, així sí que ho necessitarà en el seu barri.
És impossible que porti aquest ritme de vida encara que no pagui seguretat social.
Aquest pavo amaga algo!
104 euros d'hipoteca? i a sobre 3 pisos????
I jo que creia que casant-me amb el del banc em sortiria bé de preu! Res, res, a la meva pròxima vida em buscaré un marit paki que faci frankfurts.
Quins collons!
Com han dit per aquí dalt, jo tb li parlaria en català.
Aquestes coses em sulfuren, tia!
I a sobre es queixen!
Carquinyol no puc escriure al teu blog! No em deixa. Et feia una pregunta: Deia que el perill el tenim a casa. Del Pp i de Ciutadants ja no me n'espero res. Però i el PSOE? QUè tal una escissió del PSC? SObreviurien? O només en quedarien engrunes?
Txell! Quin és el bar i quins els frankfurts? T'adverteixo que jo vaig plaça a Mataró molts dissabtes.
Et proposo anar-hi totes dues i reconvertir-lo al català. Sóc persuasiva i estic obsedida. Confia en mi.
Gràcies per avisar pels comentaris Txell, la veritat és que no se que passa :(
Ja tens raó, el pitjor és el perill intern. Jo penso que més que una escissió del PSOEc el que pot haver és un fort transvasament de vots cap als Ciudadanos.
Ja m'agradaria a mi guanyar 1600!! ARRRJJJ!!! I a sobre es queixa... Crec que tinc ganes d'arrojar!! :-( Txell, aquest cap de setmana vaig a la nació gallega :-)
Oi que no pot ser això del Paquistanès??? Deu traficar amb alguna cosa que jo no sé... miraré d'esbrinarho.
Cruella... Cerdanyola.
Aquest fa coses rares, té coses amagades. Si jo guanyés el que ell diu que guanya al mes, ja veus tu que bé que viuria, joer tu!
aqui hihan coses fosques i dures! xDD
i asobre es queixa.. mare meva!..
a veure si esbrines algu, i fas un post d'investigació
Txell,
aquest paquis ja ha après un dels trets essencials dels catalans de solera: no dir mai què guanyen realment ni airejar els vertaders negocis. Això d'aprendre l'idioma serà cosa teva i de la Cruella. Que sigui una mica més obert i menys victimista, serà cosa de tots.
Publica un comentari a l'entrada