17 d’octubre 2007

Quina crisi?




Normalment la gent pateix símptomes un xic peculiars just el dia que fa 30 anys.

Deprimits senten com la joventut ha quedat enrere, tenint més responsabilitats de les que voldrien tenir i més despeses que ingressos. Es descobreixen unes creixents potes de gall just damunt d’unes blavoses bosses que guarneixen els ulls, mentre s’adonen que tenen una papada de l’alçada d’un campanar, curiosament nascuda aquella mateixa nit.

Els més afortunats fan malabars per aconseguir tapar-se les canes. D’altres ja no tenen més remei que tenyir-se i els que han trepitjat merda...no tenen ni un putu pèl al cap!

Els encara solters, han deixat d’anar de “picos pardos” per una qüestió merament generacional i diumenge rere diumenge han d’aguantar a la iaia amb el discurset de .... “et quedaràs per vestir sants” o ... “se’t passarà l’arròs, nena”. Tremendu, tremendíssim!

Alguns encara afins a la guerra discotequera, allarguen la seva post adolescència per secula seculorum, com si d’un síndrome de Peter Pan es tractés. Ridículament ridícul, es passen els diumenges estirats al sofà, amb una injecció intravenosa directe al rec sanguini. Quina estampa més patètica!

Els aparellats no ho tenen gaire més fàcil, si voleu que us sigui sincera. Potser s’estalvien el sermó de la iaia, però han de trampejar amb totes les sucursals bancàries de la comarca per acabar hipotecats fins a les celles. El somni que cada nit ens acompanya, oi?

Es foten un fart d’anar de casaments i de rebre nuvis, rams i lligues, però ells ni es plantegen fer cap cas, ja que l’economia no està per hòsties.

Tips de comprar "peleles" per a les criatures dels amics, noten com aquell instint maternal que tenien es va esvaint molt a poc a poc, ben al contrari de l’instint de propietat, que cada dia és més gros... jo tinc, jo posseeixo, jo faig, jo vaig, jo sóc.... Jo, jo, jo i jo!

Rareses rares o excentricitats diverses. Teniu crisi vosaltres?

15 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Oi tant que en tinc, però tampoc voldria avorrir al personal :-S

Suposo que va una mica a ratxes, no?, en fer els 25 em vaig enfonsar, en canvia als fer els 30 vaig reneixer, camí dels 33 (l'any que ve) de vegades estic be i de vegades no tant, va com va :-)

Petonassos!!!!!

PD: Que es el teu aniversari???

Txell ha dit...

No i ara! si jo els faig a l'abril!, però ara estic patint la crisi dels 31, cremetes, potingues, olis i essències diverses! ;)

Mikel ha dit...

Cap ni una , ja estic en els 32 i de crisis d´edat res de res.
Es mes considero que estic en un moment força dolç de la meva vida ;-)

Anònim ha dit...

M'acabes d'enfonsar! Amb els meus 27 tinc pensaments de 30!! Sniff snifff!

Puji ha dit...

Tot això que has dit és veritat, però només cal pensar-s'ho una mica per veure que són collonades i que has de seguir fent la vida que a tu et dóna la gana viure, i la resta a prendre pel cul... He dit!

Anònim ha dit...

ummm.. a veure.... problemets, paranoies, desitjos, mandra... no, crisi de moment no trobo cap.

:P

Anònim ha dit...

Seguint amb la dinàmica, als 42 què toca? suïcidi?

Clint ha dit...

als 30 no, però jo reconec que desde els 35 ja no em fot tanta gràcia fer anys! i queda tant poc per als 36...sort que encara tinc tot el pèl!

Oriol ha dit...

ara no sé si en tinc 22 o 34, però el que m'exaltà l'ànim és veure quan em llevo que el "Capitan América" continua amb la mateixa il-lusió cada dia. El dia que tinguem que recòrrer a las "pastillitas azules" suposo que arrivarà la crisi.
¿he sigut un xic marranot?

Itf ha dit...

No. Jo no tinc crisi encara que t'he de reconèixer que fer 20 anys no em fa cap gràcia. Amb 19 ja vaig bé.

mossèn ha dit...

sí ... no ??? ... no ... sí ??? ... ai ai ai ... no c no c ... salut

Anònim ha dit...

Crisi? Quina crisi?? Però si fer anys és de puta mare!! I el que s'aprèn amb l'edat?? Uiii, quin jovent més ploraner! :-)

David ha dit...

No tinc un un puto pel al cap i en vaig fer 30 el novembre passar.
Vaig tenir unes setmanetes de mirar en perspectiva i de certa crisi personal, ho de reconeixer... però cal obrir nous camins. Ho vaig veure clar: nous somnis, nous reptes (fins i tot més arricats que quan tenies 18 anys!) per adonar-se que, collons, ens queda molt per fer, per gaudir i per rebentar.
Salut, Txell!

Terra ha dit...

A mi m'han caigut 31 aquest estiu...home crisi crisi no, però em va fotre fer els 30.
Em trobo més bé ara que a la vintena, però si que de vegades tinc el sentiment que m'he deixat coses per fer. (encara hi sóc a temps!)
Quan les senyores grans de l'escala em pregunten per quan els nens, llavors si que em fan sentir gran!
Tema potinguil? cremes i de tot!

zel ha dit...

Escolteu-me bé, maques, ja podeu fotre el fotut favor de callar amb els 30, que jo vaig tenir una crisi de collons que em va durar un any. Ara, la crisi dels 30 em sembla la prehistòria, i no tinc ni crisi ni res, ben al contrari, sabeu? vaig deixar una amiga pel camí, que no va poder-ne fer gaires més, així que, a callar s'ha dit, jovenetes ploramiques, que coi, faltaria mas, hastaquihemosllegado. Au. I que bé em queda el motxo al cap.