Tanco breument els ulls i m’imagino en una platja caribenya arrepenjada en un xiringuito i fent glopets de daikiri. Al costat un autòcton m’encandila amb paraules ensucrades i somriure còmplices.
Segueixo amb els ulls tancats i sento com la sorra m’acaricia els peus deslcaços mentre la brisa marina m’enretira suaument els cabells de la cara. És una sensacio pura i indescriptible, treta d’una pel.lícula romanticona i empalagosa.
M’Endinso en la immensitat del mar que m’abraça i crida el meu nom. Puc tocar el silenci amb la punta dels dits i sento la calma que em fa bategar el cor, no vull tornar a casa encara!
Respiro fort, molt fort i obro els ulls. Es 12 de setembre i estic a Mataró, tinc feina, gana i en Montilla encara és President... BUFFFFFFFFFFFFFFFFF!!!!
12 de setembre 2007
Daikiri
Publicado por Txell en 9:39 a. m.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
jajajaj, sempre podem recorre als somnis...
Petons maca!
éS maco oi Mataró?¿ Juajuajuajua
I de cop sobte apareix en Monràs!!!
Txell, mira allà al fons ... si sota aquella palmera a la dreta, NO! l'altre dreta! ...si allà... "hola!!!!!!!!!!!!"
Jajajajajaja, tu segueix sommiant bonica i deixa que t'acompanyem si et plau, que segur que amb l'autocton s'estava millor que a casa meva :-S
Petonets guapa!!!!!!
ufff.. quin ensurt, no sé que m'ha passat que al llegir-ho he pensat per un moment que en Montilla encara era president.
Sort que era un malson? veritat? només un malson oi? si, oi? eh!!
Sempre ens quedara Polònia, petitona!!
Un fort petó ... o com diria Ell "Un fuert besu"
quina fixacióooooooooooo!!! :P
Publica un comentari a l'entrada