I em miren els seus ulls, de nin, esbatanats,
com dards clavant-se al cor. - borbolls de set dins l’aigua -
I em miren els seus ulls, la fam del cos vençut
que fet menyspreu llangueix - en nom de quin Déu, dius? –
I jo em rento les mans que agafen i no donen,
de tant que tinc, ni un bri. I em mira el plor dels ulls,
el bressol dolençós d’infant rebuig del món,
mentre d’ells faig postals que amb posat circumspecte,
us envio cada any.
De fit a fit els ulls m’interroguen: per què?
I tanco bé la porta, i deixo confortable,
que sigui en portal vell on s’infanti de nou,
indefensa, ben nua,
la pau que em du l’Infant.
10 comentaris:
vaja, quina mirada!!!
Ets la més, més, més, més de totes!
Muakissssssss! Pq t'estimo molt i pq segueixis siguent tant dolceta, pels segles dels segles.
Aquesta nena amb la mirada diu tantes coses, que no em queda res per dir. S'hem trenca el cor.
Aquestes mirades son d'aquelles que s'et claven ben endins i on t'adones de que no hi ha justicia en aquest mon :-(
El món està molt malament... i questa mirada t'ho recorda molt i molt profudament...
Gallina de piel..
Heu vist que quan toca posar-me sèria, també en sé?
Quina mirada...
Sense paraules
hi ha coses que foten una ràbia...
A tu, petit infant, senzill i net de cor, que tens els ulls oberts a l'aventura d'aquest mon...
Publica un comentari a l'entrada